Els
ecosistemes mediterranis han evolucionat adaptant-se als fenòmens climàtics: la
precipitació, la temperatura, la humitat ambiental i encara que consti d’entendre
al foc. Durant mil·lennis abans de l’arribada dels humans, els vegetals han
sobreviscut a aquest factor tant comú en el nostre clima. Ja sabem que per que
es faci un foc, es necessita: combustible, oxigen i sequedat ambiental, trinomi
molt comú en les èpoques estivals.
La
capacitat de regeneració de la natura, té en compte els factors naturals, ni de
molt menys els incendis provocats i amb una freqüència tant elevada en “l’època
humana”.
Quines
són les dues estratègies de les plantes mediterrànies al foc?
La
primera és rebrotar, el foc els hi destrueix la part aèria, però sobreviuen les
parts subterrànies, tornant a regenerar les tiges i les fulles després del incendi.
Aquest és el cas de les alzines, els roures, el marfull, l’arboç, el bruc,... i
la segona germinar, el foc destrueix per complert la planta, però les llavors
moltes vegades resistents al foc, germinen ocupant l’hàbitat buit. Aquesta
estratègia és pròpia del pi blanc, el pi pinyer, les estepes, el romaní,...
Però sens dubte hi ha una espècie vegetal única, que
ha desenvolupat una cobertura especial de protecció: la surera. Totes les
suredes que podem trobar a la serralada litoral o al Corredor- Montnegre (entre
d’altres espais naturals), tenen aquest recobriment al tronc que els permet
sobreviure al foc i rebrotar després del incendi.
